EL VELL AL PONT
Un home vell amb ulleres de muntura d’acer i roba plena de pols seia a la vora de la carretera. Hi havia un pont de barques que travessava el riu, i el creuaven carros, camions, homes, dones i criatures. Els carros tirats per mules muntaven trontollant per la riba rosta en sortir del pont amb els soldats ajudant-los a pujar aferrats als raigs de les rodes. Els camions s’hi enfilaven i continuaven fent via, i els pagesos caminaven feixugament enfonsats en la pols fins als turmells. L’home, en canvi, romania allà assegut sense moure’s. Estava massa cansat per proseguir caminant.
La meva missió consistia a travessar el pont, explorar el cap de pont de l’altra banda i determinar fins a quin punt havia avançat l’enemic. Fet això, vaig tornar per sobre el pont. Ara no hi havia tants carros i eren poques les persones que anaven a peu, però el vell encara era allà.
_ D’on veniu?_ li vaig preguntar.
_ De Sant Carlos _ va contestar i somrigué.
Aquella era la seva vila natal i per això li feia goig d’anomenar-la i somreia.
_ Tenia cura dels animals _ explicà.
_ Ah! _ vaig fer, sense acabar de comprendre.
_ Sí _ digué ell _. M’he quedat, sabeu, per tenir cura dels animals. Jo he estat l’últim d’abandonar la vila de Sant Carlos.
No tenia aspecte de pastor ni ramader, i observant la roba fosca coberta de pols, la cara grisa polsosa i les ulleres amb muntura d’acer, li vaig preguntar:
_ Quina mena d’animals?
_ Diversos animals _ contestà, tot brandant el cap_. Els he hagut de deixar.
Jo contemplava el pont i la comarca del Delta de l’Ebre d’aspecte africà, i em preguntava quant trigatíem a veure l’enemic, i tota l’estona escoltava per copsar els primers sorolls que indiquessin aquell misteriós esdeveniment anomenat contacte, i el vell encara continuava allà assegut.
_ Quina mena d’animals eren? _ vaig preguntar.
_ N’hi havia tres en total _ explicà ell_. Dues cabres i un gat, i després hi havia quatre parelles de coloms.
_ I els heu hagut de deixar? _ vaig preguntar-li.
_ Sí, a causa de l’artilleria. El capità em va dir que me n’anés a causa de l’artilleria.
_ I no teniu família? _ li vaig preguntar, tot vigilant l’altre cap del pont on uns quants carros davallaven a corre-cuita pel pendent de la riba.
_ No _ va respondre_, solament els animals que he dit. El gat, és clar, estarà bé. Un gat se sap espavilar, però no sé pas que serà dels altres.
_ Quines idees polítiques teniu? _vaig preguntar.
_ No en tinc cap_ va dir_. Tinc setanta-sis anys. He caminat dotze quilòmetres i ja no puc més.
_ Aquest no és un bon lloc per aturar-se _vaig fer_. Si podeu arribar-hi, hi ha camions més enllà, a la cruïlla de la carretera de Tortosa.
_ Em quedaré una estona _replicà_ I després hi aniré. Cap a on van, els camions?
_ Cap a Barcelona_ li vaig dir.
_ No hi conec ningú, cap a aquella banda _féu ell_, però moltes gràcies. Moltes gràcies altra vegada.
Em va mirar inexpressivament i fatigada; després va dir, per necessitat de compartir les seves preocupacions amb algú:
_ El gat estarà bé, n’estic segur. No cal amoïnar-se pel gat. Però els altres... què us sembla que passarà amb els altres?
_ Penso que se’n sortiran prou bé.
_ De veritat ho creieu?
_ Per què no? _vaig fer, vigilant l’altra riba on ja no hi havia cap carro.
_ Però què faran sota l’artilleria, si a mi em van dir que me n’anés de casa a causa de l’artilleria?
_ Vau deixar la gàbia dels coloms oberta? _ li vaig preguntar.
_ Sí.
_ Aleshores, volaran.
_ Sí, certament, volaran. Però els altres... Val més no pensar-hi, en els altres_ va dir.
_ Si heu reposat, jo me n’aniria _ el vaig acuitar_. Alceu-vos i proveu de caminar.
_ Gràcies_ va fer, però, en posar-se dempeus, es va bransolejar d’un costat a l’altre i després es va asseure novament sobre la pols.
_ Jo tenia cura dels animals_ va dir lentament, però ja no s’adreçava a mi_. Jo només tenia cura dels animals.
No hi havia res que pogués fer per ell. Era diumenge de Pasqua, i els feixistes avançaven cap a l’Ebre. Feia un dia gris, amb núvol baixos, de manera que els seus avions no anaven molt alts. Això i el fet que els gats se saben espavilar era tota la bona sot que el vell tindria.
Els primers quaranta-nou contes
Ernest Hemingway
Les millors obres de la literatura universal 36, Ed. 62
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada